Aquest bloc s’ha mudat

Aquest bloc s'ha mudat.

A partir d'ara el pots continuar llegint a joan7.jubany.cat.

Aquest bloc s'ha mudat.

A partir d'ara el pots continuar llegint a joan7.jubany.cat.

 

[@more@]



2s comentaris

Els 33 anys no complerts

Avui, 27 de febrer, la meva germana Helena celebraria el seu 33è aniversari. No el podrem celebrar plegats. El cementiri no és un bon lloc per fer-hi festes.

Una colla de malparits ens la van assassinar ara ja fa més de cinc anys. I un jutge (m'estalvio adjectius) anomenat Horacio no ens va deixar investigar per enxampar els assassins. "Justícia"… és la paraula que s'utilitza per anomenar un aparell arcaic, dèspota i essencialment injust. Hem estat dobles víctimes: dels botxins de l'Helena i de la injustícia de la "Justícia".

Però avui no deixa de ser l'aniversari de l'Helena. I li hem regalat un nou web: helena.jubany.cat. Amb el pare l'anirem omplint de continguts. De moment, si vols, ens pots ajudar a donar vida al nou web. Hi ha el llibre de visites, on hi pots deixar la teva empremta.

[@more@]



Comentaris tancats a Els 33 anys no complerts

Les raons de la gent i els vots dels especuladors

Ahir la gent del col·lectiu cívic Salvem Can Fàbregas i de Caralt vam fer el primer acte públic per presentar la plataforma i obrir el debat ciutadà sobre la decisió de l'Ajuntament d'enderrocar el conjunt fabril catalogat com a patrimoni amb el màxim nivell de protecció.

La sala d'actes de la biblioteca Pompeu Fabra es va omplir a vessar. Hi havia 100 cadires i encara es va quedar gent dreta al voltant. Jo havia estat en altres actes en aquesta sala i mai l'havia vist tan plena. Ni tansols en els numerets "participatius" de l'Ajuntament sobre els pressupostos municipals, convocats amb tota la maquinària propagandística (incloses trucades personals per telèfon) de la Casa Gran. Nosaltres vam convocar la gent amb un grapat de fotocòpies.

Una de les coportaveus, la Núria Manté, va explicar que gent molt diversa hem començat a fer pinya per evitar la destrució de Can Fàbregas. Presentarem al·legacions al projecte del govern local i animem a tothom que ho vulgui a signar-les per presentar-les a l'Ajuntament i a la Generalitat dins el tremini legal (abans del 20 de febrer). 

L'arquitecte i urbanista Agàpit Borràs, amb l'ajut de projeccions, va situar-nos en el model del creixement demogràfic desbocat impulsat per l'actual govern de Mataró (PSC-PSOE, ICV i ERC). Tenim un Pla General pensat per a poc més de 100.000 habitants i l'equip d'urbanisme encapçalat per l'Arcadi Vilert ens vol entaforar 150.000 habitants en el mateix espai, però sense planificar els serveis i equipaments d'una ciutat d'aquesta dimensió. Com una piconadora sense fre, executen el creixement pel creixement a estirabots, segons com bufa el vent (o els "inversors", que és la definició políticament correcta dels especuladors), sense planificació. Només tenen una cosa planificada: quan s'ho hagin carregat tot per entaforar pisos i visquem enllaunats com sardines, la mateixa ciutadania demanarà a crits que els equipaments que no s'han fet i ens caldran es construeixin a Cinc Sènies, el darrer pulmó agrícola que ens queda.

Sobre l'"operació Can Fàbregas", va quedar clar el joc brut de l'Ajuntament:

– Votacions secretes en òrgans on mai s'havia fet així. Votació ràpida, sense el debat necessari per prendre una decisió d'aquesta magnitud.

– En Vilert portant el factotum Oriol Bohigas al Consell de Patrimoni a parlar de tot menys de patrimoni. Es decideix l'enderroc sense donar cap motiu ni històric ni arquitectònic. L'edifici és el mateix que quan es va catalogar amb el màxim nivell, però (sense haver canviat cap element) ara resulta que no val res.

El Corte Inglés imposant  (ho reconeix l'informe d'en Bohigas) la "incompatibilitat" amb la rehabilitació de Can Fàbregas. Ai, perdó, no es pot dir "El Corte Inglés"… Resulta que s'ha de fer un concurs per "adjudicar l'operador" de la "locomotora comerical". No sabem qui s'hi presentarà, però sabem que qui guanyarà el concurs imposa les seves condicions.

PUMSA va fer fora de casa seva els veïns de l'illa de Can Fàbregas. L'argument era que com que havia de venir la "locomotora" i s'havia de preservar l'edifici catalogat… i, és clar, els veïns feien nosa. O venien casa seva a PUMSA o bé se'ls expropiava. Mai sabrem quants diners públics ha costat això: les "negociacions" de PUMSA amb els expropiats van ser individualitzades. En canvi, quan hem demanat a l'Ajuntament que compri pisos a barris com Rocafonda per posar-los a lloguer o que compri cases de còs a l'Eixample sempre se'ns ha dit que no hi ha diners. 

– …

L'historiador Joan Giménez ens va situar històricament. Va repassar totes les canallades que ha patit el nostre ric patrimoni històric i arquitectònic, tant a l'època franquista com en els nostres dies. Alguns eperaven que amb l'arribada dels "ajuntaments democràtics" es valoraria l'arquitectura tradicional, la història, la identitat col·lectiva… però la realitat és la que és.

M'ha agradat com ho ha explicat en Joan. Mataró està practicant l'egofàgia. S'està menjant a ella mateixa. S'està autodestruïnt per poder alimentar puntualment les arques municipals. Jo no voldria dir-ne "especulació", però és que no se m'acudeix una altra manera de dir-ho.

El debat ha estat també molt interessant. Tothom que ha volgut hi ha pogut dir la seva. Hem enraonat. S'han posat raons sobre la taula. Raons de la gent del carrer enfront dels vots dels polítics que s'imposen per un sol vot secret.

Afortunadament aquella sala era plena a vessar. De gent molt diversa. De persones humanes, sense interessos polítics o econòmics ocults. Gent indignada. Algunes cares d'impotència. Altres de ràbia. Però amb ganes de girar la truita, d'aturar la voràgine del creixement especulatiu.

[@more@]



Comentaris tancats a Les raons de la gent i els vots dels especuladors

Salvem Can Fàbregas i de Caralt

Avui una cinquantena de veïnes i veïns de l'entorn del carrer Biada de Mataró ens hem consituiït com a moviment cívic "Salvem Can Fàbregas i de Caralt".

Hi ha molta indignació pel menspreu del govern municipal envers el patrimoni arquitectòinic de la ciutat. S'ho estan carregant tot. No diexen totxo sobre totxo: les cases de còs, la Bòvila… i ara han decidit enderrocar la nau i la xemeneia de Can Fàbregas i de Caralt, al costat de casa. L'edifici estava protegit amb el màxim nivell en el catàleg de Patrimoni Arquitectònic de Mataró i han dedidit enderrocar-lo per poder encabir El Corte Inglés en un macro edifici de formigó gris. Patètic.

Però avui hem començat la lluita per aturar-ho, i crec que ho aconseguirem. Hi ha moltes ganes.

Des de la CUP ja ens vam posicionar sobre el tema, però he volgut deixar clar que la meva implicació en "Salvem Can Fàbregas i de Caralt" és com a veí, i no vull que s'hi barregi la meva militància política. El primer és el primer. 

[@more@]

1 comentari

Web cup.cat

Salut, gent!

Tinc aquest bloc molt abandonadet perquè darrerament passo les nits treballant en el web nacional de les Candidatures d’Unitat Popular (CUP). Funciona amb un programari lliure que jo no coneixia i cada dia aprenc coses noves. N’estic força content del resultat: www.cup.cat.

[@more@]

3s comentaris

Malversació de diners públics?

La nit de Sant Jordi, mentre mirava la Fogonada des del balcó de la feina, em vaig fixar que en el terrat de la casa del davant, a l’illa de Can Cruzate,[@more@]

Comentaris tancats a Malversació de diners públics?

Jordi Puig – Espanya: cadascú al seu lloc

Aquest migdia la Cristina de l’Atzucac m’ha dit que El Punt d’avui publicava una bona nocícia sobre el nostre amic i company Jordi Puig. He corregut a buscar un diari i, efectivament, diu que L’Estat [espanyol] haurà d’indemnitzar Jordi Puig, empresonat per l’assalt d’ETA a la caserna de Berga. El Tribunal Europeu dels Drets Humans ha condemnat l’estat espanyol a indemnitzar econòmicament en Jordi per no haver respectat el dret a la presumpció d’innocència. El nostre amic va estar 1.163 dies a la presó per una sentència dictada per un tribunal militar per l’assalt a la caserna de Berga, el novembre del 1980.
[@more@]

Ara, després d’una plia d’anys i un munt de recursos, el Tribunal d’Estrasburg, per unanimitat, ha condemnat Espanya per violar el conveni europeu dels drets humans. Hauran d’indemnitzar en Jordi amb 12.000 euros en concepte de danys morals i 4.229 més per les costes judicials que va haver de pagar ell. També hauran d’esborrar la condemna de 8 anys de presó dels antecendents judicials, que incomprensibblement encara constaven en el seu historial tot i que la sentència del consell de guerra havia estat anul·lada l’any 1992 pel Tribunal Constitucional espanyol, que havia establert el seu dret a la presumpció d’innocència. Aquests diners no arreglaran el mal fet, però la sentència posa cadascú al lloc que li pertoca.

Enhorabona, Jordi i companyia! Amb la perseverància d’aquests llargs anys de lluita judicial heu aconseguit que Espanya sigui condemnada pel Tribunal Eutopeu dels Drets Humans i tu, com a militant independentista, absolt.

Algú pot pensar que això passava fa molt de temps, però el blocaire Josep Antoni Vilalta ens fa conèixer en aquest article el vídeo d’una entrevista a l’actual Secretari d’Estat de Seguretat espanyol (el número 2 del Ministeri de l’Interor del país veí) per a una televisió australiana. No té pèrdua.

Clica aquí per veure el vídeo.

1 comentari

“Els cristalls” i “La passada” animen el Sant Jordi

Ahir al matí, alumnes d’ESO dels instituts de Mataró van donar veu a la meva germana Helena tot llegint els seus contes en públic a la plaça de Santa Anna. M’ha agradat molt sentir en boca de vailets i mosses estudiants les narracions que l’Helena ja no pot explicar-nos directament i que han quedat publicades en Els cristalls de les terres del nord i altres contes. Moltes gràcies a tota la jovenalla que hi ha participat, i un agraïment especial al professorat (la Juliana, la Rosa i tota la resta) que van escollir aquest llibre i a la gent de can Robafaves (en Toni, en Joan…) que ho ha organitzat. A mi i a tota la família ens deixa un molt bon record d’aquest Sant Jordi.

Al vespre, i aquest cop a la plaça de la Peixateria, la colla de l’Associació cultural …i quinze! presentaven públicament el llibre-joc La passada de Les Santes, festa major de Mataró. Ha estat una "passada" veure com la mainada i els pares i mares que han fet petita la plaça gaudien reconeixent les figures de la nostra Festa Major dibuixades per en Teo Perea. Es tracta d’un material manipulatiu on les figures són imants que s’adhereixen sobre un desplegable que representa els carrers per on passa la cercavila. Formalment, han presentat l’obra en Toni Vidal, la Lali Guanyabens i l’Anna Gené (de l’associació cultural), en Teo (de l’estudi de disseny gràfic i comunicació visual Clic Traç) i l’alcalde i el regidor de Cultura (de l’Ajuntament). Tot un detall l’agraïment que en Toni Vidal ha volgut fer a tot l’equip de la cooperativa Clic Traç per la nostra participació en fer realitat el seu projecte. De fet, jo els agraeixo a ells (i a en Dani Àlvarez, i a la Tona Castellví, i a la Montse Borrell) que hagin confiat en nosaltres, que s’hagin deixat assessorar i que hagin compartit la responsabiliat d’editar un material tècnicament tan poc habitual. Ara toca que la canalla mataronina el gaudeixi.

[@more@]

Comentaris tancats a “Els cristalls” i “La passada” animen el Sant Jordi

Maresme: a reveure “Confidencial”. Benvingut “Més”.

Ja fa unes quantes setmanes, Maresme Confidencial va declarar un alto-el-foc permanent que espero que no sigui definitiu. Era una publicació electrònica "clandestina" (anònima, per ser més concrets), però sempre m’ha semblat el lloc on algun o alguns periodistes publicaven allò que no gosen o no els deixen publicar en els mitjans "tradicionals". Feia una bona feina i, com a mínim els que ens el llegíem, hi trobàvem informacions que normalment ens són negades o censurades als mortals que no gestionem informació privilegiada. Aquest mitjà va plegar per "les pressions, les amenaces, els insults, les injúries, les calúmnies i les crides al boicot" tot denunciant que "la llibertat d’expressió queda desgraciadament condicionada" i que "també demostrat que la salut democràtica encara és escassa entre determinats ciutadans". Jo el trobo a faltar, i desitjo que l’adéu que ens va donar el 17 de gener sigui un "a reveure".

Les darreres setmanes, però, ha nascut un nou mitjà escrit a la capital del Maresme.

[@more@]

Es diu Més Maresme (no cal que hi cliquis, encara tenen el web en construcció) perquè la capçalera Més Mataró ja se l’havia apropiat l’Ajuntament anomenar el panflet institucional que paguem les mataronines i mataronins i que la classe política apoltronada utilitza per a fer-se autobombo.

Ja deu fer tres o quatre setmanes, tot passejant per la plaça de Santa Anna, em doàven el número zero de Més Maresme, un nou diari (dels dies de cada dia, no surt els caps de setmana) gratuït que s’autodefinia al servei de la ciutadania. M’ho vaig mirar una mica de reüll, ja que això és el que diuen tots els mitjans, fins i tot els controlats per interessos partidistes, econòmics o institucionals. De fet, tots els mitjans ho diuen, fins i tot els que fan de llepaculs del govern de torn. Cada cop hi ha menys imparcialitat periodística, fins i tot en els mitjans locals. Molts que es diuen periodistes s’han convertit en vulgars pregoners de qui té el poder, i ignonen o malparlen de la societat civil i dels més dèbils. Un dels exponents d’aquest "periodisme" servilista podria ser l’amic Oriol Burgada. S’autoanomena periodista i dóna lliçons tot autoproclamant-se el déu que pot decidir què és notícia i què no (tal com escriu ell mateix en aquest article), quina informació tenim dret a conèixer la gent i quina no. Com que la gent del carrer no tenim criteri, ell decideix per nosaltres, com han fet sempre els censors. Jo en conec un parell de casos directament. Quan des de la CUP vam preguntar per què el regidor d’Urbanisme, sr. Arcadi Vilert, s’havia fet posar rajoles dintre la seva finca particular tot aprofitant unes obres públiques, Televisió de Mataró va venir a cobrir la notícia. El càmera flipava amb la caradura del regidor mentre filmava les rajoletes, però el "periodista" Oriol Burgada va decidir que la població no mereixia conèixer el fet i la notícia no es va emetre. Aquest divendres diverses entitats de la comarca vam fer una roda de premsa per anunciar mobilitzacions per l’autodeterminació dels Països Catalans i per manifestar el nostre rebuig als estatuts d’autonomia espanyols. Aquesta notícia també la va cobrir l’amic Burgada, i al consell de redacció de TVM va demanar que no s’emetés la informació perquè "això no és notícia" (*). Gràcies, "amic", per decidir quines informacions té dret a conèixer la gent. Gràcies, "company", per evitar que la població rebi perillosos missatges rojoseparatistas que podrien ferir la sensibilitat dels televidents.

Però no és d’això que volia parlar. Afortunadament, el buit deixat per El Punt quan va deixar de ser el diari local per fer el salt a Barcelona, ha estat cobert per Més Maresme. Aquests que deien que volien donar veu a tothom ho estan fent de debò. Ahir mateix, sense anar més lluny, un lector hi escrivia una carta "no puc amagar la satisfacció que em produeix el poder disposar cada dia feiner d’un diari que m’informi de les notícies locals, i a més, en la meva llengua". Jo tampoc amago la meva satisfacció. El lector Ivan López continua dient "espero que el vostre treball, el qual he seguit amb molta atenció en aquestes primeres edicions, no es vegi interromput ni alterat per cap tipus de pressió empresarial ni política. (…) no em puc treure el neguit que algú vulgui aprofitar un excés de poder per intentar pressionar-vos".

Volia ser breu però m’enrotllo com una persiana… En resum, la més sincera benvinguda a Més Maresme, que acabaré subscrivint el comiat del lector de la carta: "us encoratjo a seguir endavant amb la vostra tasca, i a seguir manenint una línia editorial independent i crítica amb qui sigui, i quan s’ho mereixi".

* Nota aclaratòria: vistes les conseqüències que pot haver comportat aquest "post" a terceres persones, vull matisar que el que les referències que faig al consell de redacció de TVM és el que jo m’imagino que es va dir. No qüestiono la professionalitat del mitjà, només la d’un perdiodista. Assumeixo que és la pel·lícula que jo m’he muntat a partir de l’experiència que tinc de l’ús d’arguments "estrictament professionals" que sovint, i en tots els mitjans, són aplicats de diferent manera segons qui sigui el subjecte de la notícia. En l’àmbit dels mitjans nacionals en tenim nombrosos exemples. Per posar-ne un, manifestacions institucionals es convoquen des dels Telenotícies de forma que gairebé es criminalitza a qui no hi vulgui assistir. En canvi, la notícia de la convocatòria de la massiva manifestació pel dret a decidir del 18 de febrer a Barcelona no va ser emesa en alguns mitjans sota fortes pressions polítiques. L’argument, en aquest cas, va ser que una roda de premsa "no és notícia" i per tant no mereix ser emesa. Per què es cau sovint en aquest doble raser?

2s comentaris

Manuel Mas, botifler!

Ara tenim l’exalcalde de Mataró, Manuel Mas, fent de diputat al Congrés d’Espanya. Amb l’ascens del tripartit al poder l’home aspirava a alguna Conselleria o Secretaria general al Govern del Principat. El 2004 deia:
“A dia 24 de desembre, no tinc cap oferta sobre la taula. Però en el
moment que faig el plantejament que sóc de la generació del 1979, que
sóc el més veterà dels alcaldes de ciutats importants de Catalunya… A
partir d’aquí hi ha oportunitats diverses. Si m’ho donen, bé. I si no
m’ho donen, també. Sóc molt estoic”. Però no li van donar i s’ha quedat en diputat ras al país veí, al seu país. Ara és un número a les votacions, i fa la seva feina: apretar el botó que li diuen.[@more@]

El 9 de febrer va apretar el botó del vot contra la llengua catalana. Amb el dit va posar el seu granet de sorra, juntament amb la resta de diputats del PSOE i del PP, per aprovar el projecte d’estatut espanyol d’autonomia del País Valencià. Bé, ells en diuen Comunidad Valenciana, encara que els agradaria anomenar-lo Reino, però suposo que en la seva Constitució no els hi quadra un Reino dintre del Reino de Espana, no? En canvi, i només per esquarterar la nostra llengua (el català) i la nostra nació (els Països Catalans), no ténen cap escrúpol a inventar-se l’"idioma valencià". Això sí que hi cap en la seva Constitució. Ara bé, jo em pregunto: aprovaríen un estatut d’autonomia d’Andalusia que definís l’andalús com a "idioma"? No s’estirarien els cabells si els cubans diguéssin que parlen l’idioma cubano?

Tal com denuncia MataróViu, "L’Institut d’Estudis Catalans ha
denunciat que l’invent de l’Idioma Valencià qüestiona la unitat de la
llengua i dificultarà enormement el seu reconeixement internacional, la
qual cosa representaria una victòria de les tesis acientífques de
l’ultradreta espanyola i regionalista valenciana".

En tot cas, aquest paperot no em sorprèn del sr. Manuel Mas i Estela, Quan feia d’alcalde de Mataró ja era molt aficionat a anar a la caserna de la Guàrdia Civil a cridar fins a esgargamellar-se "Visca Espanya, i visca la Guàrdia Civil!". I s’estivama molt la seva bandera rojigualda, tot i que algun cop la va trobar a faltar. Allà a Madrid hi deu estar bé amb el seu col·lega Pepe Bono, el de les banderetes. Només em sap greu que els viatjets amb el pont aeri li paguem tu i jo amb els nostres impostos, però així l’home s’està allà on li toca: a l’estranger.

1 comentari