El 23-F i la pistola d’en Pere Viada

Avui fa 25 anys del numeret d’en Tejero i companyia que va servir per frenar el procés autonòmic espanyol i per rentar la cara a l’hereu d’en Franco, el rei Borbó. Aquest és qui en va sortir més ben parat, tot i el dubtós paper que va jugar en el tèrbol "intent" de cop d’estat. Va ser un intent, o se’n van sortir amb la seva? Es va imposar el "café para todos" i el rei d’Espanya va passar a ser un "estendard de la democràcia". El cas és que només van jutjar uns pocs dels militars coplistes i ara ja són tots al carrer, mentre aquests dies l’estat fa curioses filigranes jurídiques per retirar drets a presos independentistes bascos per tal de fer-los complir 30 anys íntegres entre reixes. La justícia espanyola és justa? Que m’ho expliquin. Tothom és igual davant la llei? Potser teòricament sí, però la llei no l’apliquen igual a tothom.

Aquell 23-F jo tot just tenia 10 anys i només recordo que, plegant d’escola, anavem a comprar el pa amb mon pare i el forner, amb l’orella enganxada a la ràdio, ens va dir que "un general se a sacao una pistola en el Congreso". Vam anar volant a casa i la nit va ser llarga per a mon pare, perquè jo no era gaire conscient del que estava passant. Al cap dels anys, l’amic Pere Viada em va parlar d’una altra pistola, la seva.

[@more@]

En una de les nostres llargues xerrades de bar, en Pere m’havia explicat que la nit del 23-F, amb una colla de gent, van anar a l’Ajuntament per si calia defensar-se dels militars sublevats. Ell tenia una pipa que el va acompanyar mentre parlaven amb l’alcalde, en Joan Majó, i els regidors. No la va necessitar, però a Mataró, la Guàrdia Civil va jugar un fosc paper: van estar formats al pati d’armes de la caserna, metralleta en mà, a punt per "rebre ordres".

Amb en Pere Viada hem curtit una bona amistat, fins que ens ha deixat aquest any passat. En les nostres primeres trobades hi havia un respecte mutu: ell es deia anarquista i jo independentista, i semblava que haguéssim de tenir posicionaments polítics i ideològics molt allunyats, fins i tot enfrontats. Només van caler un parell de xerrades per adonar-nos que parlavem el mateix llenguatge, que estavem d’acord en pràcticament tot. Jo vaig destapar la meva vena llibertària i ell havia pres consciència de l’estima a una terra que volem lliure. Entre canya i canya a l’Atzucac, ens adonàvem que l’independentsme no té sentit si no és per a fer una revolució social, així com l’anarquisme no té raó de ser sense pobles sobirans, reconeguts per la resta de nacions del món mundial. De què serveix un sistema social just si es mantenen les opressions nacionals? I quin sentit té ser una nació independent si es continua imposant el capitalisme salvatge amb les seves desigualtats socials?

Amic Pere, ara no sé on pares, però en el meu coco contiues fen sentir la teva veu de tant en tant. La teva veu rogallosa, trencada per aquella tos de fumador empedernit. I encara de vegades em sembla notar al braç aquelles apretades que, enmig de discussions apassionades, m’hi feies amb la teva força física (que no semblava proporcionada a la teva pinta de quasi-iaio).

Ara em ve el flaix de quan en Pere va fer el cartell de Les Santes, Festa Major de Mataró. Va rebre l’encàrrec del Patronat Municipal de Cultura i ell va demanar que el disseny gràfic del programa el desenvolupéssim a la cooperativa on jo treballo. Fins aquell any, l’artista rebia l’encàrrec de fer el cartell i ell triava el dissenyador gràfic amb qui volia col·laborar. En Pere em va explicar que, cuirosament, aquell any li van dir que el dissenyador l’escollirien des de l’Ajuntament.



Comentaris tancats a El 23-F i la pistola d’en Pere Viada

Què fan la Guàrdia Civil i els Mossos?

Avui estava fent el cafè en un bar i, de cop, tothom s’ha girat cap a
una tele que ningú estava mirant. Al telenotícies de TV3 ha sonat el
nom de la nonstra ciutat, mentre el presentador informava
que aquest cap de setmana "ha mort" un mataroní en una persecució
policial, i que els Mossos d’Esquadra investiguen "les circumstàncies"
del succés. Se’n cuidarà d’investigar la mort el cos policial al qual
pertanyen els agents que han protagonitzat la persecució? Doncs sí, en
aquest país funciona així. La Guàrdia Civil havia disparat al conductor
per l’esquena, perquè havia mostrat "actitud sospitosa" i s’havia donat
a la fuga amb el seu cotxe, tot "intentant atropellar" un agent. Per
aturar un cotxe, cal disparar al conductor o és més segur tirar a les
rodes?[@more@]

A capgros.com també es pot llegir la notícia
amb la informació oficial facilitada fins ara. "La víctima és un home
d’origen marroquí". Si fos un mataroní d’origen espanyol (madrileny o
estremeny), també ho dirien així?

El que m’ha deixat preocupat són els comentaris dels lectors
de capgros.com: "Estem tots d’acord en què la policia ha fet bé la seva
feina, i per sort no ha passat res pitjor del que ha passat" o "que nos
vayan quitando malas personas de nuestra ciudad" o "la policia
tractant-se d’un delinqüent com en aquest cas, va actuar de la millor
manera" o "felicitats als mossos i a la guardia civil". A l’Alemanya
dels anys 30 els "ciutadans de bé" també felicitaven els nois de les SS
quan "netejaven d’escòria" les seves ciutats. On anirem a parar? O,
millor preguntat, on tornarem a parar?

Però el que m’esgarrifa de debò és l’aportació que fa un dels lectors de capgros.com. En Semi explica: "Jo vaig ser testimoni del fet del dissabte a la matinada. Jo anava per la nacional quan vaig veure que un cotxe perdia el
control, s’enfilava per a sobre de la rotonda de davant de l’estació i
s’estavellava contra la farola. Al cap de poc temps arriben 2 cotxes de
mossos, i surten amb la pistola cadascú i en el mateix moment que
l´estan treien del cotxe. Arriba un Guardia Civil i li clava una patada
a les costelles
. Llavors el van treure del cotxe, i estirat a terra el
van espossar
, sense preocupar-se per al seu estat de salut. Als 20 minuts va arribar l’ambulància,i sense cap tipus de presa
per part del personal sanitari, van acostar-se a veure el ferit i allà
mateix, estirat i espossat, van certificar la seva mort. Al cap de 40 minuts vaig marxar de l’escena del accident i vaig
decidir continuar amb el meu plan de dissabte a la nit. Un cop
finalitzada la meva nit, vaig passar per el lloc de l’accident i, a les
4.30, seguien allà, 5 cotxes de Mossos,un cotxe de la Guardia Civil, un
cotxe de la secreta i sense saber el per que, hi havia una ambulància
emés, es a dir, dues ambulancies per a un sol home".

Més endavant, en Pere diu "Jo també
vaig ser testimoni d’aquest accident de dissabte. El que més em va
sorprendre és que hi havia no sé pas quants cotxes dels Mossos i la
Policia, i en canvi no hi havia manera que arribés cap ambulància…

No sé, aquí hi ha molta gent que s’alegra que morís una persona,
quan encara ningú ha explicat exactament què és el que havia fet…
Realment la societat s’està tornant ben boja".

I
els Mossos "investigaran" uns fets on han participat i dormiran
tranquils? El guàrdia civil que va clavar la puntada de peu a les
costelles d’una persona ferida de bala i ferida d’un accident dormirà
tranquil? Doncs jo no dormiré tranquil mentre la meva "seguretat"
estigui en les seves mans.

Aquest no és el primer cop que passa una cosa així a Mataró. Deu fer uns setze anys, quan jo feia de corrector lingüístic al Crònica de Mataró
també hi va haver una persecució semblant. Aquell cop la va
protagonitzar la Policia Local. Un cotxe s’havia saltat un semàfor en
vermell a la plaça del Parc i els municipals van iniciar la persecució
del vehicle. La cursa va ser llarga, i hi s’hi van afegir cotxes i
motos policials. A la carretera de baix a mar (N-II), en Billy el Niño
(un municipal força conegut en aquella època) va voler aturar el cotxe
fugat des de la seva moto i es va fotre un lletot que van acabar ell i
moto cremats. El cotxe perseguit també va acabar estimbant-se per un
marge. Els dos ocupants van quedar malferits, l’un més que l’altre.

Quan el més greu se l’enduien en camilla a un hospital de Barcelona, un
parell de policies s’hi van acostar i un d’ells li va clavar un cop de
porra a la boca. Li va trencar la mandíbula per diverses parts a un home ferit greu i
estirat en una camilla. L’altre ocupant li havia segrestat el cotxe a punta de
navalla i, amb ell a dins s’havia donat a la fuga. Li havien robat el
cotxe, l’havien fet estimbar i li havien partit la mandíbula mentre, ferit greu i indefens, se l’enduien en una camilla. Evidentment, el diari només va publicar la "versió oficial".



Comentaris tancats a Què fan la Guàrdia Civil i els Mossos?

Xerrada amb la “Terribles” i en Joan Salvat

Dissabte, a l’espai gastronòmic i cultural Terra Dolça, hi ha hagut una xerrada amb la Mònica Terribas (la "Terribles" de La nit al dia) i en Joan Salvat (el del 30 minuts de TV3). Amb en Xevi i la Carla hem fet una escapada per conèixer el "xiringuito" d’en Guim de Sant Cugat i per ser a la xerrada "La funció dels mitjans de comunicació davant la siutació actual al nostre país". També hi havia de xerrar la Rita Marzoa del Si més no de Catalunya Ràdio, però no ha pogut venir per la nevada.[@more@]

Hem arribat un xic tard i la sala estava plena a petar. No s’hi cabia, però ens hem obert pas hi hem pogut seguir la xerrada des del terra. En Joan Salvat estava explicant que s’ha patejat mig món i ha vist tota mena de sistemes polítics i de govern (dictadures i dictatoves). Diu que des d’aquí es tendeix a donar lliçons de "democràcia" a tot el món mundial, però que ell té col·legues de països nòrdics que flipen quan els explica que cada cop que hi ha eleccions perilla el seu lloc de treball a la televisió pública. Als periodistes dels països "civilitzats" se’ls fa estrany que el personal d’una televisió pública pugui saltar o ser rellevat cada cop que canvia el govern, com els periodistes d’aquí troben curiós haver de fer els reportatges "acompanyats" amb "escorta" policial quan van a Romania, per posar un exemple.

La Terribas, en un to col·loquial, ens ha explicat conceptes per mi tan estranyes com audiència, share, prime time… i ara com a mínim entenc què volen dir aquestes paraulotes.

El més interessant ha estat el debat obert amb el públic. Molts avis i iaies s’han queixat que des que La nit al dia ha passat del 33 a TV3 no poden veure el programa perquè comença massa tard. La Terrribas diu que ja li agradaria tornar al 33 i a les 11 de la nit, però no la deixen perquè es veu que al "primer canal" té més bona audiència.

Parlant del tema, en Xevi els ha preguntat que, si les audiències són tan importants, com és que TV3 renuncia a l’audiència d’arreu dels Països Catalans i es tanca en el Principat? La Mònica Terribas ens ha dit que la televisió catalana "juga a la puta i la ramoneta" amb el tema dels Països Catalans. Els directius saben que molta gent mira TV3 al Pais Valencià, que molta gent la mira a les illes Balears, que molta gent la veu a la Catalunya Nord… però tota aquesta gentada no la compten en les audiències i la mateixa TV3 no sap quants espectadors té arreu de la nostra nació. En aquests territoris hi tenen corresponsals, però els fan sortir molt poc. En aquest cas, pesen més les pressions polítiques espanyolistes que la realitat de milers de persones que fan sobreesforços com ara pagar la instal·lació de repetidors amb col·lectes populars.

L’exemple d’aquest "vull però no puc" és el mapa del temps. Com a mitjà de comunicació ha d’informar de la metereologia a la gent que mira aques mitjà, però mai s’esmenta el nom de territori complert: els Països Catalans. Darrerament, però, ens ha explicat que hi ha pressions d’un dels socis del tripartit per eliminar el mapa de la nació complerta i substituïr-lo per la Catalunya mutilada del Principat i prou. La Mònica Terribas no ha dit quin dels socis és, però em sembla que no costa gaire d’endevinar.

Entre el públic, com nosaltres, també hi havia l’Oriol i la Bet, als quals felicito perquè han fet una germaneta o un germanet (no ho volen saber) a la Mariona i a la Núria.

La rematada ha estat el sopar. Si passes per Sant Cugat i t’agrada menjar bé, val la pena que t’acostis al Terra Dolça. El millor de tot, els postres: volcanet de xocolata.



Comentaris tancats a Xerrada amb la “Terribles” i en Joan Salvat

Nou web de la CUP de Mataró i benvinguda a l’Ona

Als que passeu sovint per aquí us he tingut una mica abandonats i abandonades. Darrerament he estat intentant espavilar-me a renovar el web de la CUP de Mataró i implementar-hi un gestor de continguts que en fàci més àgil el manteniment. Passejant per Softcatalà vaig trobar un programa traduït al català, el Dotclear, i m’he estat escarrassant fins que he aconseguit fer-lo funcionar al servidor on hi ha el web de la CUP. No sóc informàtic (ni ganes), però he aconseguit fer-ho rutllar sense massa dificultats.

[@more@]

Avui, per una notícia publicada a naciodigital.com i una altra notícia a El Cau del Drac i a Planeta Softcatalà m’he assabentat que en Toni Hermoso diu que aquest és el primer web basat en Dotclear en català.

Als que us interessen aquests temes, sapigueu que l’invent ha estat parit originàriament en frances, i a Softcatalà hi ha la pàgina del Dotclear en la nostra llengua. A la pàgina en francès hi ha força complements (plug-ins, en diuen) que permeten ampliar el paquet original. Concretament, un d’aquests complements, el DotBabel, permet traduïr molt fàcilment (fins i tot jo ho he sapigut fer) la resta de plug-ins.

Dotclear és un programari lliure amb llicència GNU (General Public License).

D’altra banda, vull felicitar molt afectuosament l’amic Niceworld i la seva companya (i també amiga) Núria, ja que ahir, 25 de gener, va néixer l’esperada Ona. Podeu gaudir llegint el camí fins el part al bloc Entre les Ones,
amb el quan en Niceworld ens delecta. Ara tenim un motiu més per
lluitar per uns Països Catalans lliures dins un món més just. No és
qüestió de deixar als nostres fills i filles la "merda" i les
injustícies que patim ara, oi?

2s comentaris

Visca la llibertat d’expressió: 120 euros de multa per un cartell

Avui ens ha rebut el regidor de Serveis i Manteniment, el sr. Francesc Melero, acompanyat del cap tècnic d’aquesta àrea de l’Ajuntament de Mataró, perquè l’any passat (el desembre) li haviem demanat parlar sobre les sancions que estan posant darrerament a les entiats que anunciem actes amb el clàssic sisema dels cartells. Li hem plantejat al regidor que no trobem gens just que s’estiguin aplicant sancions per encartellar "fora dels llocs autoritzats" en una ciuat on no hi ha espais públics on fer-ho. Li hem proposat de crear una taula de diàleg amb totes les enitats que treballem per la ciutat i volem donar a conèixer les nostres activiats per establir unes normes del joc fetes entre totes les parts, i no de forma unilateral per part de les autoritats, com passa ara.

[@more@]

No és just prohibir enganxar cartells fora de les cartelleres en una ciutat on només hi ha dues cartelleres per a gairebé 120.000 habitants. És com si algú prohibís cagar fora de la tassa del wàter en un lloc on no hi ha tasses de wàter, oi que no és lògic? Doncs això és el que passa amb les cartelleres a Mataró. Se n’havien posat després del franquisme i durant els anys 90 el mateix Ajuntament que les havia instal·lat les va anar eliminant fins que no n’ha quedat cap. Això sí, quan s’acosten les eleccions les posen durant quinze dies per als partits polítics que s’hi presenten. Uns partits que ni tansols les utilitzen (excepte candidatures petites com la CUP), ja que les seves campanyes les porten empreses a cop de talonari: els hi posen banderoles als fanals, tanques publicitàries, etc… tot pagat per tu i per mi amb els diners públics que s’assignen a ells mateixos després de repartir-se les poltorones.

El regidor ha tret pilotes fora tot dient que ell se’n cuida de fer complir les ordenances municipals sobre brossa i neteja, però que com a mostra de bona voluntat ja traslladarà la nostra proposta de diàleg a la regidora de Participació.

Sobre la sanció de 120 euros a la CUP per un cartell enganxat amb cel·lo en una paret, ens han dit que les intringulis legals i les normatives a vegades són difícils d’entendre per a persones de peu com nosaltres, però que ells no poden "fer desaparèixer" un expedient. El cas és que la "proposta de sanció" la van enviar a una adreça incorrecta (a casa mon pare, que no té res a veure amb la CUP), nosaltres hi vam presentar al·legacions, però enlloc de reconèixer un defecte de forma que l’anul·laria, ens van enviar la sanció en ferm aquest cop a l’adreça correcta. Quina barra! Si invertim els papers i un ciutadà s’equivoca quan s’adrreça a l’Administració, et diuen que no t’has ajustat a la normativa i et fots… però quan és l’Administració qui s’equivoca, doncs… també et fots tu, ciutadà!

1 comentari

Pisos als locals dels cooperadors?

Avui han fet un ple extraordinari a l’Ajuntament per aprovar el pressupost de l’any que ve. El govern municipal va presentar el Programa d’Actuació Municipal (PAM) en un simulacre de procés participatiu que des de la CUP ja vam qüestionar en l’audiència pública. Als que ens interessavem per saber què faran amb els diners de tothom no ens van donar el document sobre el qual suposadament anavem a parlar fins a la porta de l’acte. Em va
sobtar llegir al PAM de l’any que ve que hi havia una partida destinada a la "redacció del projecte de construcció de 19
habitatges al carrer Cristina-Rierot en solar de la Fundació
Cooperadors de Mataró
" i tot seguit "redacció del projecte de
construcció de 6 habitatges al carrer Meléndez en solar de la Fundació
Cooperadors de Mataró
".[@more@]

A Mataró tenim set locals aixecats entre finals del segle XIX i principis del XX pel
potent moviment cooperativista. Acabada la guerra del 1936-1939 els vencedors els van requisar, igual que els "papers" segrestats a Salamanca. Havien estat construïts per la gent cooperadora
com a espais d’esbarjo o com a centres de distribució d’aliments. Els edificis han sobreviscut al franquisme i ara els volen enderrocar per fer-hi pisos? A mi això no em quadra.

Treballo en una cooperativa: faig
la feina que m’agrada i em relaciono amb els companys i companyes de la
manera que trobo més justa: d’igual a igual, sense "amo",
compartint feina i responsabilitats… Diverses cooperatives de la ciutat vam
començar a trobar-nos en sopars-xerrada per fer-nos costat els uns als
altres, i d’aquí en va sortir Mataró Cooperatives, que s’ha aixoplugat sota el paraigua de la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya.

En aquestes trobades un dels socis de la Unió de Cooperadors ens explicava la seva teoria de "la multiplicació dels pans i els peixos". La teoria és la següent: com que el patrimoni són uns locals actualment situats estratègicament a l’Eixample de Mataró –s’havien edificat als afores–, i el seu ús ha de ser la promoció dels valors cooperativistes, es tracta de doblar-ne els metres quadrats tot canviant els edificis pel doble de metres en naus industrials als afores de la ciutat d’avui. A mi aquesta teoria no em convenç gens, però no seré jo qui la discuteixi. Però hi trobo una pega molt elemental: ara mateix no hi ha ni un sol metre quadrat d’aquests edificis dedicat oficialment a promoure els valors cooperativistes. Les matemàtiques mai han estat el meu fort, però em van ensenyar que el doble de zero és igual a zero. Què en farem del doble de zero en polígons industrials? No seria més lògic rehabilitar i començar a donar vida als locals del patrimoni?

Ara fa pocs dies es presentava públicament la "Fundació Privada Unió de Cooperadors de Mataró pel Foment de l’Economia Social i la Rehabilitació Urbana". És una entitat formada al 50% per cooperadors i al 50% pels polítics amb representació institucional a l’Ajuntament, presidida per l’Alcalde amb vot "de qualitat". Ens explicaven que aquesta és la fórmula que permetria implicar la Casa Gran per així poder desencallar la recuperació del patrimoni. Segur que era l’única fórmula? És la manera més encertada? A mi el que em fa més mala espina és aquest nom tan llarg que li han posat a la Fundació. Quina relació té la "Rehabilitació Urbana" amb el foment dels valors cooperatius? Què vol dir "rehabilitació urbana" per als governants actuals? Ho estan deixant ben clar: enderrocar cases i/o soterrar teatres per fer lloc a pisos, minipisos i micropisos –això sí, "habitatge públic"–.

I què es pensa fer amb un patrimoni de tota la ciutat?

PATI DEL CAFÈ NOU

De ben menut, el pare m’havia dut a l’okupació d’un d’aquests locals, el Pati del Cafè Nou. Així els cooperativistes recuperaven l’ús legítim que la legalitat franquista els havia robat. Aquest espai s’ha omplert de vida i activitats, com ara cinema a l’aire lliure, els sopars a la fresca els estius, el sopar-concert d’una Trobada independentista l’any 1988, l’acte de comiat de la meva germana Helena, festes de benvinguda a nadons com la Carla

Però aquesta setmana hem sabut que el regidor Arcadi Vilert ja es frega les mans mentre en planifica l’enderroc per a fer-hi un aparcament subterrani. La darrera moda urbanística, doncs, serà soterrar teatres i altres equipaments per a fer-hi pisos a sobre. No en tenen prou amb enderrocar desenes de cases de cós cada any per a fer-hi pisos? Segons ha dit el mateix regidor d’Urbanisme, cada any es construeixen 400 o 500 minipisos on hi havien cases del Centre i l’Eixample. D’això ell en diu "reciclar". Soterrar i enderrocar: tot sigui per fer pisos, pisos i més pisos. Què volen aquesta gent?

L’ESTELLA

També es va recuperar de facto el local de la cooperativa l’Estrella, al carrer Meléndez, davant del Teatre Monumental. Aquí durant la meva infantesa i adolescència s’hi feia una campanya de venda de joguines cada Nadal, i actualment hi ha la cooperativa de consum de productes biològics l’Estrella, que ha adoptat el nom d’un local que continua ben viu tot i no tenir teulada.

Aquest un dels edificis que el PAM ja defineix com a "solar"per a fer-hi sis pisets. Per què li diuen "solar" si encara avui és un edifici viu?

L’ATENEU

L’Ateneu que hi havia entre el carrer Palmarola i el carrer Deu de Gener es va cremar als anys vuitanta, i ara és un solar que l’Ajuntament utilitza com a zona blava d’aparcament de cotxes.

Fins que no es decideixi quin ús s’hi dóna, per què no es destinen els diners recaptats pels parquímetres al foment de l’ideari cooperativista o a rehabilitar altres locals?

CARRER MONTSERRAT

El local del carrer Montserrat se’l van quedar els de l’Alianza Mataronense, que hi van construïr pisos d’oficines.

Aquest edifici, de moment es dóna per perdut. Enderrocant-lo, els que l’havien robat el van fer desparèixer i com que ara ja no existeix ningú s’atreveix a reclamar-lo. És el que pot passar amb tots els locals que vagin a terrra: desapareixeran del nostre imaginari.

EL CAFÈ DE MAR

El Cafè de Mar havia estat un magatzem de l’Alianza fins que a finals dels noranta diversos col·lectius de joves hi vam iniciar el moviment esquàter contemporani mataroní. L’experiència va durar uns quants anys però no va acabar de quallar, i quan el darrer okupa va haver marxat voluntàriament algú es va cuidar d’arrencar-ne la teulada. Es veu que hi ha gent que prefereix que un edifici s’ensorri abans que li doni vida algú que no surt a les escriptures, tal com ha passat amb La Bòvila.

Quan van demolir la teulada, hi havia sobre la taula un projecte amb PUMSA consistent a fer-hi a sobre pisos de vidre segons la teoria de "la multiplicació dels pans i els peixos". Doblarien els metres quadrats i la meitat serien per a PUMSA i la meitat per al moviment cooperatiu. En aquella època la Federació de Cooperatives de Catalunya s’estava plantejant comprar una seu. A l’autor de la teoria de la duplicació li vaig "regalar" la idea de proposar a la FCTC que obrís la seva seu nacional al Cafè de Mar a canvi de fer-hi les obres de rehabilitació de l’edifici. Des del punt de vista cooperatiu, quin millor ús se li podia donar? Com a ciutat, Mataró seria la capital catalana del cooperativisme. Però sembla que això no interessava tant com fer tractes amb PUMSA i la idea "regalada" no va circular.

CASA DE CÓS AL CAMÍ RAL

A la Festa de Mataró Cooperatives de fa un parell d’anys vam fer una ruta en bicicleta pels locals del patrimoni i ens vam aturar davant la casa de cós del Camí Ral. Havia estat un magatzem de distribució d’aliments i tenia una vagoneta amb rails per entrar els sacs de llegums fins al fons de la casa.

Ara ja ningú ho podrà veure. És un dels "solars" sobre els quals s’ha aixecat el macroedifici on ara hi ha Actúa. Hi ha qui s’ha qüestionat la mnaera com aquesta cooperativa va guanyar el concurs "públic" per instal·lar-s’hi… Quan van reurbantzar la plaça de Can Xammar em va agradar poder veure el mar des del balcó que s’aixecava sobre la muralla romana. Per un cop m’agradava un projecte urbanístic de l’Ajuntament, però m’han caigut els collons a terra quan m’he trobat que davant del mirador al mar hi han aixecat un edifici mastodòntic i ara tenim unes fantàstiques vistes al formigó armat. Què se n’ha fet de la casa de la vagoneta? Ara estan enderrocant tota la filera de cases del carrer Hospital per aixecar-hi encara més pisos. No hi ha una altra manera de fer les coses?

CARRER CRISTINA-RIEROT

Una altra part del nostre patrimoni on el Govern municipal hi vol aixecar 19 pisos. Els veïns de la zona de l’Havana fa temps que hi reclamen un casal per al barri, però està clar que segons les autoritats els pisos són més necessaris per a la nostra ciutat. Aquest és el Mataró que volen? Jo no.

1 comentari

Perpinyà i la bandera espanyola

Aquests dies del pont hem aprofitat amb la família per pujar a visitar uns bons amics a Perpinyà: en Joan, la Mila i els seus fills Berta i Marc. A la Catalunya Nord ells no hi van arribar per gust. En Joan és gironí, però l’any 1983 van empresonar a la Model acusat de cremar un tros de roba. El van condemnar als sis anys de rigor amb què la llei espanyola castiga a qui fa "ultraje" a la seva bandera, i a la que va poder va passar a l’altre costat de la muga per no haver de complir una pena tan absurda. Altres refugiats van acollir en Joan i el van ajudar a instal·lar-se al Rosselló, i al cap de poc hi va anar la seva companya, la Mila. Sovint ens exclamem per la duresa d’haver-te de refugiar per motius polítics o ideològics, però he après que encara és més crua la realitat de les seves companyes o companys. Al cap i a la fi el refugiat fuig per alguna cosa que ha fet (o diuen que ha fet), però qui hi va darrere ha d’abandonar la seva casa i la família per poder estar amb la persona que estima.[@more@]

Els seus fills ja van néixer a la Catalunya Nord. La Berta ja ha fet 13 anys i jo la vaig conèixer que era un nadó. Després va venir en Marc, que també s’ha fet tot un vailet. Ara tots plegats podrien tornar a aquest costat de la frontera, però ja han fet arrels allà dalt i al cap i a la fi mai s’han mogut de terres catalanes. Amb en Joan ens hem vist poc, aquests dies, perquè estava enfeinat fent reunions per perparar la manifestació del diumenge contra la THT, com en diuen allà dalt (o la MAT, com en diem aquí a baix). Les lluites són les mateixes a banda i banda d’aquesta frontera artificial amb la qual Espanya i França han intentat dividir els catalans des del 1640.

Amb aquesta família ens hem conegut fa anys, quan pujava amb altres companys com en Jordi Puig a celebrar el cap d’any amb els que no podien fer-ho a casa seva. Amb ells he conegut com un tros de drap i un encendor poden canviar la vida de tanta gent, i com d’absurdes són les lleis d’uns estats que només existeixen perquè mantenen ocupades les nacions veïnes. Espanya i França s’aguanten perquè ens neguen l’existència als catalans, no pas malgrat que nosaltres existim.

És per això que no puc entendre per quins setze ous el director del diari mataroní Capgròs, en Francesc Castanyer, va escriure una editorial a l’edició digital demanant a crits que "els autors i els promotors de la crema han de ser detinguts i jutjats". Això ho deia arran que en la Botifarrada a la Hispanitat que organitza Maulets des de fa 10 anys a Mataró s’hi va socarrimar un drap amb dues franges. D’una festassa que va omplir la plaça de l’Ajuntament amb 3.000 persones, al Capgròs van ressaltar que els del PP s’havien estirat els cabells per la combustió d’un tros de tela. Com que jo els havia dit que a mi no em molesten aquests incendis controlats, i que si l’ultradreta espanyolista ho troba condemnable, doncs jo ho trobo fantàstic… van agafar pels pèls aquestes declaracions per desvirtuar l’èxit de la Botifarrada. En aquest cas, els periodistes van caure a la trampa del PP.

Ara fa poques setmanes han citat a declarar als Jutjats com a imputada a la noia que havia demanat, en nom de Maulets, el permís per a fer la Botifarrada. La xicota no va veure la bandera ni de lluny, però aquesta deu ser la concepció de la justícia que tenen personatges com en Ramon Bassas, el regidor de la policia de Mataró, que ja deia en el seu bloc que utilitzaria recursos públics per perseguir aquest delicte "tan greu". Té la barra d’acabar el seu post dient que "volem el carrer per la gent i els seus drets". Amb això no sé si està dient que els 3.000 assistents a la Botifarrada no som persones o bé que no tenim els mateixos drets que la resta de ciutadans. Sigui quina sigui la resposta, això només ho podia escriure un feixista. I per demostrar-nos quin peu calça, sense que ningú li ho demani, se’n va voluntàriament a celebrar la Hispanidat a una caserna de la Guàrdia Civil.

Però tornem a Perpinyà, que és d’on veníem. Allà hem coincidit amb en Pere Bascompte i la seva companya Clara, que també han vingut a visitar els amfitrions. En Pere el vaig conèixer d’oïdes el 1989, anant a una manifestació per reclamar-ne la llibertat, i després l’any 1990 per evitar-ne l’extradició a l’estat espanyol, tal com explico a les batalletes que estic començant a penjar en aquest bloc. Més endavant vam fer amistat quan ens vam conèixer personalment (però això ja ho aniré explicant a les batalletes). Ara feia anys que no ens veiem i fa la mateixa cara de salut de sempre. Ens hem posat al dia de les respectives vides. Amb ell i la Clara també vaig aprendre moltes coses sobre la vida dels refugiats i les seves companyes (o companys). No m’ha sorprès que personajillos com el regidor dels de la porra o el portaveu del PP vulguin empresonar gent per un tros de drap, però em costa d’entendre i em va decebre que alguns periodistes locals caiguéssin a la seva trampa. Estan jugant amb la vida de persones humanes per un simple tros de tela.

1 comentari

Batalletes d’un “rojoseparatista” irreductible

En aquest racó del bloc hi vaig abocant "batalletes" de la meva militància política, que es va despertar a l’època d’estudiant a l’institut, es va consolidar quan em van empresonar a l’edat de 16 anys, i encara perdura quan en tinc 35.

Molts cops m’he sentit a dir que "quan siguis gran ja ho deixaràs", però aviat portaré vint (20) anys d’activisme i la veritat és no me n’he avorrit i fins i tot cada cop hi trobo més sentit. Però prefereixo que se’m jutgi pels fets més que per les paraules… crec que sóc més una persona d’acció que no pas de reflexió.

[@more@]

Comentaris tancats a Batalletes d’un “rojoseparatista” irreductible

Helena, fa quatre anys que et trobem a faltar

L'Helena rep un petó dels seus germans en una foto per regalar al pare i a la mare.Avui fa quatre anys que van segrestar la meva germana Helena, com molt bé s’ha cuidat de recordar-nos mon pare al bloc de la familia. I d’aquí a un parell de dies farà el mateix temps que ens la van assassinar després de tenir-la en coma en un pis de Sabadell. Els assassins van deixar un buit impossible de substituïr, però no podran esborrar mai l’empremta que ha deixat l’Helena a tota la gent que hem tingut la sort de conèixer-la i estimar-la.

Quatre anys després el jutge –el tercer des que van obrir la
investigació– ha ordenat l’arxiu provisional del cas, tot argumentant
que ara mateix no hi ha proves prou concloents per a garantir la
condemna dels imputats actuals, entre els quals hi ha l’advocat
sabadellenc Santi Laiglesia Pla, company de pis de l’acusada que es va suïcidar a la presó.

[@more@]

Del tema judicial n’estem tots plegats molt farts i decebuts. Durant tot aquest temps hem estat demanat que es facin proves a alguns dels sospitosos, i el primer jutge instructor mai ha deixat fer-les. Demanes proves, t’impedeixen fer-les i després arxiven el cas per manca de proves. Sincerament, no ho entenc.

Però avui vull recordar de l’Helena no pas dels seus assassins. Em va fer molta ràbia, em va fotre molt. Potser massa, i ara ens toca als que l’estimem acabar les tasques que ella va començar. I també fer les que imaginem que hauria fet, per què no?

A mitjan desembre del 2001, en un dinar familiar, l’Helena em comentava amb molta il·lusó que explicaria contes a la Cinta, que encara estava a dins la panxa de la Carla. La van matar el 2 de desembre i la nostra filla va néixer el 12. Es moria de ganes de ser tieta per primera vegada, però no es van arribar a conèixer per deu putos dies… i això em va deixar molt fet pols. Però el que he hagut de fer és
explicar jo mateix els contes a la meva filla.

L’Helena va deixar les seves primeres narracions embastades a l’ordinador… i el
que hem hagut de fer és publicar-les per compartir-les amb tothom que
vulgui. La família hem editat Els cristalls de les terres del nord i altres contes, un llibre que no hauria hagut d’existir –almenys en aquest format– però que ara és amb el que ens hem de conformar.

Els primers mesos –de fet, els primers anys– de tant en tant, passejant pel carrer, em semblava veure l’Helena de lluny caminant per l’altra vorera o girant una cantonada, però de seguida m’adonava que es tractava d’alguna noia de la seva alçada i amb el seu "tipillo"… Darrerament ja no "me la trobo" d’aquesta manera. Suposo que ja he anat assumint que no la tornaré a veure mai més. Però a qui si que vaig trobant-me és a amigues i amics seus, i llavors recordo que també són amics i coneguts meus gràcies a l’Helena. Ella va teixir una xarxa d’amistats i coneixences que encara és viva i que perdurarà tota la vida de cadascuna d’aquestes persones. Unes persones que potser no hauriem coincidit mai si no fos "per culpa" de l’Helena. I d’això només en veig la punta de l’iceberg, perquè hi ha cercles que jo no he conegut mai.

Acabar la seva feina, això és el que hem d’anar fent amb tot el que poguem, perquè l’Helena la van
matar, però no en podran esborrar mai l’empremta que ha deixat en tots
els que hem tingut la sort de conèixer-la i estimar-la.

Gràcies Helena, per haver viscut entre nosaltres. Ara vius en nosaltres.

4s comentaris

Anem a conèixer el nostre entorn

Avui hem anat amb la canalla a la passejada veïnal per la zona agrícola i forestal de Mataró. L’inici era al Camí de les Cinc Sènies, entrant per la Riera de Sant Simó, però hem arribat un xic tard i hem atrapat el grup, unes seixanta persones, gairebé al peu del turó de Mata. Hi havia, sobretot, gent Rocafonda –el barri on jo em vaig criar–, i en Miquel Torner ha fet una mica el paper d’amfitrió de la colla. Ens hem aturat per veure l’urbanització de Can Vilert (perdó, Can Quirze) on viu el regidor d’Urbanisme que s’ha fet talar un grapat de pins d’un bosc que no li deixaven veure el mar des del jardí de la seva torre (com ja vam denunciar, entre altres coses, des de la CUP). Un cop dalt del castell de Mata ens n’han explicat la poca història que se’n coneix i hem continuat la marxa cap al veïnat de Mata.[@more@]

Tota la colla hem creuat l’autopista per un pont i hem anat passejant fins a Sant Miquel de Mata. Allí en Jordi Canal ens ha explicat que part d’aquell entorn és de l’Ajuntament, o sigui de tots i totes nosaltres.

Hem continuat fins a Sant Martí de Mata (el mossèn ens ha deixat una clau enorme per obrir la porta) on ens esperava una molt agradable sorpresa: pollastres a l’ast, cerveses i refrescos, i patates i cacauets. Això dels bocins de pollastre a l’ast com a aperitu només se li pot haver acudit a alagú acostumat a fer caminadetes. Els que més han agraït el vermutet han estat els menuts de la colla.

Durant la passejada jo he estat carregant el nostre fill menut a la motxilla de nadons i la Carla ha estat duent la petita a coll gairebé tota l’estona. Ja és a punt de fer quatre anys, però li fa molta mandra caminar (o té més morro que esquena, que no és el mateix). Devia fer mal d’ulls veure’ns carregar els nostres fills, ja que en Josep Lluís de Miguel, que ha pujat amb cotxe per dur el refrigeri, s’ha ofert per tornar-nos a la ciutat. Un detall que s’agraeix molt.

Tot plegat, ha estat una manera agradable i interessant d’acostar-nos al nostre entorn més immediat per a conèixer-lo i així estimar-lo i poder-lo defensar de la voracitat urbanística de les nostres autoritats.

Comentaris tancats a Anem a conèixer el nostre entorn