Al calabòs per denunciar el genocidi de la Hispanitat

La policia espanyola reté 8 dels joves que ens voliem concentrar davant la caserna de la Guàrdia Civil el dia de la Hispanidat.Com que l’any passat ens van "empaperar" amb multes per haver-nos concentrat davant la caserna de la Guàrdia Civil el dia de la hispanidat, aquest any hem decidit tornar-hi amb un estil més festiu. Anem a expressar-nos contra el genocidi amb carotes d’indis americans, aquells que van ser exterminats per la Hispanidat que celebren dins la caserna els tricornis amb l’alcalde Manuel Mas. La nostra sorpresa és que aquest cop ens esperen els "maderos" amb material antiavalots. La vintena de manifestants continuem caminant pel Camí Ral fins que el que sembla ser el cap dels policies ens diu "de ésta ralla no pasaréis". Devia ser divertit veure’ns mirar el terra a través dels forats de la carota de cartró intentant trobar la línia que el policia ens havia assenyalat. Però el que vindrà tot seguit no ho serà gens, de divertit.[@more@]

Els "antiavalots"(són els mateixos polcies de la caserna de Mataró amb casc i porra) ens diuen que carregaran contra nosaltres si quan comptin fins a 20 no hem fotut el camp. Nosaltres, vist que no ens deixaran arribar a la caserna dels picoletos, despleguem la pancarta al Camí Ral, a l’alçada de Can Marfà. El cap dels policies acaba de comptar i comencen a estomacar-nos i a estirar-nos les carotes que encara portem posades. Ens arrenquen la pancarta, la tiren a terra i la trepitgen. El meu company Xevi està cap-cot mirant el terra (no sé si encara buscava la línia imaginària) quan el madero pèl-roig amb bigoti li obre un trau al cap d’un cop de porra. En Xevi es posa les mans instintivament al cap i se les mira plenes de sang: veniem a denunciar que la Hispanidat és una festa tacada de sang, oi?. Ens agafen a 8 de la colla i ens posen contra la paret amb les mans enlaire i les cames obertes.

Se’ns apunten les dades dels carents d’identitat i en Xevi i jo demanem el número de placa del policia que li ha obert el cap per a poder-lo denunciar. Quan ens girem per parlar ens empenyen contra la paret. Els policies haurien de dur el número de placa en un lloc visible, però casualment avui tots "se l’han deixat a casa" i al pit de l’unforme només hi tenen el tros de velcro on s’hauria d’aguantar el número.

Encara no sé per quin motiu, però decideixen detenir-nos a en Xevi i a mi. De fet, se’ns volen endur a Comissaria per la cara, però els diem que voluntàriament no els hi pensem acompanyar. Segons les seves lleis, quan et detenen t’ha de dir per quin motiu ho fan, però quan els hi preguntem ens diuen que "ya os enteraréis en comisaria". Ens retorcen el braç a l’esquena i ens fiquen a cadascú en un cotxe patrulla diferent. Son Talbot d’aquests amb els seients de darrere de plàstic i amb una mampara que els separa dels seients del davant.

Ens retrobem als soterranis de la Comissaria de l’Avinguda Gatassa compartint la mateixa cel·la. És un lloc fosc, i entre les parets i la porta de barrots només hi ha un matalàs d’escuma ronyós i sense funda. Fa fàstic només mirar-lo. Designem en Pep Manté com a advocat i demanem que l’avisin. Al meu company se l’emporten emmanillat a l’Hospital per fer-li tractar la ferida oberta al cap. Quan torna ens agafen d’un en un per fer-nos la fitxa policial. A mi no em ve de nou: ja em van fitxar el 1987 abans de tancar-me a la presó durant quinze dies. Deu ser per això que el policia fotògraf es queda sorprès que m’hi posi somrient a les instantànies de cara, de perfil i de semi-costtat. La veritat és que aquella cadira freda amb un ferro que t’aguanta el cap per darrere el crani no convida a posar-s’hi bé, però deurà ser curiós trobar en els àlbums que fan servir en les identificacions un tio somrient enmig de tantes cares de pomes agres.

Quan arriba en Pep Manté, ens pugen a declarar per separat a la planta baixa de l’edifici. L’advocat ens recomana que declarem, ja que si ens neguem a fer-ho ens tindran engarjolats fins que ens duguin a declarar davant el jutge, i a Mataró no hi ha Jutjat de Guàrdia ni els dies de festa ni els caps de setmana. Ens limitem a explicar el que ha passat i denunciem que a en Xevi li han obert el cap i que tots els policies s’han negat a identificar-se i portaven el número arrencat.

Com que no tenen cap motiuper quedar-se’ns, ens deixen en llibertat a mitja tarda. La sorpresa agradable és que hi ha una colla de companys i companyes esperant-nos al carrer. Tenim gana i anem a fotre’ns un entrepà calent. Al cap d’una estona arriba en Jordi de Girona amb uns entrepans que ens ha estat preparant. Ell té experiència en aquestes coses i sap com d’agraït és un mos calent.



Quant a joanjubany

Descripció llarga sobre mi mateix
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.